Anys més tard dels experiments de Miescher (1928), Grifith, un genetista britànic i mèdic, investigant un bacteri que provocava pneumònies, Streptococcus pemoniae , va descobrir dues varietat d'aquest bacteri:
- Tipus S: tenen una capa de polisacàrids, i causen la mort.
- Tipus R: no tenen aquesta capa, i no causen la mort.
Va realitzar experiments, injectant aquest bacteris en rates, i va descobrir:
- si introduïa el tipus S a les rates, totes morien.
- si introduïa el tipus R , cap no moria.
- si escalfava el tipus S i l’introduïa a les rates, tampoc moria cap rata.
- però si introduïa el tipus R i e tipus S, es rates morien totes, això era perquè hi havia alguna cosa a les molècules del tipus S mortes per escalfament que reaccionava amb les del tipus R i feia mutar al bacteri de tipus R.
Al 1944 uns científics als estats units (Avery, McLeod, i McCarty) van estudiar més detalladament les molècues de les cèl·lules mortíferes dels experiments de Grifith, i van descubrir que l'ADN és l'unica molècula amb capacitat per poder transformar altres cèl·lules.
Per tant el responsable de fer que la mescla de bacteris tipus S escalfats i tipus R, provoques la mort de totes les rates als experiments de Grifith era la molècula que va trobar Miescher anys abans, l'ADN.
Per tant el responsable de fer que la mescla de bacteris tipus S escalfats i tipus R, provoques la mort de totes les rates als experiments de Grifith era la molècula que va trobar Miescher anys abans, l'ADN.
